Marcel Giró

Descobrir el llegat modern i humanista de Palmira Puig-Giró

Ara - Andorra / Antoni Ribas Tur
05/02/2019

La feina de la galerista Rocío Santa Cruz amb el llegat del fotògraf badaloní Marcel Giró (1913-2011), conegut sobretot al Brasil com un dels grans noms de la fotografia paulista, està plena de moments feliços. Amb la col·laboració del nebot de l’artista, Toni Ricart Giró, Santa Cruz va recuperar la seva figura per a Catalunya. Després va començar a gestionar-ne l’arxiu, format per centenars de fulls de contactes i prop de 4.000 negatius, i mentre el catalogava la va assaltar un interrogant: com podia ser que Marcel Giró sortís en algunes de les seves pròpies fotografies? Si no les havia fet ell, qui n’era l’autor? Rocío Santa Cruz va seguir estirant el fil i aviat va trobar la resposta: les havia fet la dona de Giró, la fotògrafa Palmira Puig-Giró (Tàrrega, 1912 - Barcelona, 1978), i va trobar més imatges d’ella que revelen que va ser una artista més important del que s’havia pensat.

La recerca de Rocío Santa Cruz culmina per ara amb una exposició magnífica dedicada a Palmira Puig-Giró, que es pot veure a la galeria barcelonina (al núm. 627 de la Gran Via) fins al 16 de març. Entre la setantena d’imatges que la formen, prop de la meitat de les quals són d’ella, es pot veure com el matrimoni es passava la càmera mentre treballaven. En un mateix full de contactes hi ha dues de les fotografies exposades, una signada per ell i l’altra per ella, concretament la d’un home tirant una xarxa al mar. “Marcel Giró és més experimental i tendeix a l’abstracció, mentre que Palmira Puig-Giró és més poètica -afirma la galerista-. No dic que sigui poètica perquè sigui un adjectiu que sovint s’atribueix a les dones artistes, sinó perquè l’obra de la Palmira té un vessant humanista i perquè ella va estar interessada en retratar l’entorn dels personatges de les seves fotografies”. Un altre dels trets que diferencia les obres de Palmira Puig-Giró són els matisos de gris, mentre que Marcel Giró va jugar sovint amb el contrast entre el blanc i el negre. Entre algunes altres de les obres més destacades de Puig-Giró hi ha les que va fer a Eivissa cap als anys 50. Al Brasil són de les més cotitzades, però creien que les esglésies blanques i les parets emblanquinades que apareixen en algunes eren de Mèxic en lloc de les Pitiüses. També n’hi ha unes de carrer fetes al Brasil durant els mateixos anys. Els preus de cadascuna de les fotografies, que són tiratges d’època i peça única, van dels 10.000 als 12.000 euros.

Una història d’amor i d’art

A més de descobrir l’obra de Palmira Puig-Giró, que va exposar en vida al Brasil, la mostra inclou nombroses fotografies familiars: a l’última, feta probablement per Marcel Giró, Palmira mira a la càmera somrient acompanyada d’un matrimoni d’amics i la seva cunyada Pilar Giró. Era l’octubre del 1977 i tots ells havien anat a l’avinguda Maria Cristina a rebre el president Tarradellas. Malauradament, Palmira Puig-Giró va morir mesos després víctima d’un càncer. Només per aquestes fotografies més íntimes ja val la pena visitar l’exposició, perquè expliquen una història que és digna d’una novel·la.
Palmira Puig-Giró era filla d’una família republicana de Tàrrega que va ser represaliada després de la Guerra Civil: van perdre la casa i la biblioteca del pare, que era polític. Coneixia Marcel Giró des de l’adolescència perquè els pares eren amics. Com que ell es va exiliar abans, primer a França i després a Colòmbia, es van casar per poders el 1942 i uns anys més tard es van reunir a Colòmbia abans d’instal·lar-se a São Paulo. A l’exposició es pot veure com ell la va retratar a ella mentre treballava, com es van autoretratrar plegats, i en dues fotografies se’ls veu somrients i en banyador asseguts damunt el capó d’un Jaguar enorme. I en unes altres imatges apareixen uns gratacels brasilers que evoquen una modernitat que contrasta amb com devia ser Espanya aleshores.

“Palmira va ser una figura molt important a l’estudi de Marcel Giró”, conclou Santa Cruz fent referència a una fotografia on hi ha tot l’equip de l’estudi de Marcel Giró, que es va convertir en el més important de São Paulo. Curiosament, aleshores l’assistent de Giró era el nebot d’un altre fotògraf cèlebre, Oriol Maspons. Precisament va ser a la capital brasilera on Giró va reprendre el seu interès per la fotografia, després d’un negoci tèxtil fallit, i es va convertir en un dels membres més destacats del Foto Cine Clube Bandeirante. Palmira Puig-Giró hi va ser admesa el 1956 i va ser una de les poques dones que en va formar part. Aquesta agrupació va representar la incorporació de l’estètica moderna a la fotografia brasilera i també està representada al final del recorregut amb un petit conjunt de fotografies de diversos artistes.