Marcel Giró
Premsa
La fotografía se reencuentra con Palmira Puig-Giró
El País. 10.3.2019
Bea Espejo
Bea Espejo
La ruptura va arribar a la fi dels anys quaranta durant una tarda d'intens debat en Foto Cinema Clube Bandeirante (FCCB), a la ciutat de Sâo Paulo (el Brasil). Des que es fundés en 1939 per un grup de col·legues fotògrafs entre els quals estaven Gerardo Barros, German Lorca o José Oiticica, pare del conegut artista Hélio Oiticica, el FCCB era un moviment experimental que empenyia a les arts visuals a una modernitat fins llavors només atribuïda a les arts plàstiques. La ruptura estètica desbancava qualsevol idea associada a aquesta imatge pictorialista que tanta presència va tenir en la fotografia artística de les primeres dècades de segle. Una d'aquestes innovadores, silenciades fins fa poc, va anar Palmira Puig-Giró (Tàrrega, 1912-Barcelona, 1978), que ara recupera la galeria Santa Cruz amb una exposició, que romandrà oberta fins al dissabte 16.
Aquell grup de fotògrafs va ser una petita revolució. Buscaven ser diferents, prendre consciència del moment i elevar el tret de la cambra a la categoria d'acte únic, diferent i irrepetible. Ells usaven la fotografia com un llenguatge propi, utilitzant la llum, els contrastos, la geometria i les noves formes de l'arquitectura i la indústria.
Hi havia un nou lloc per a la fotografia, que discorria molt prop de l'instant decisiu de Cartier-Bresson i altres narratives que arribaven des de l'Escola Paulista de Fotografia, la pionera de la foto moderna brasilera. Bandeirante era un club modern, de ment oberta, encara que majoritàriament d'homes. Les poques dones que formaven part d'ell, abans que fotògrafes, eren dones d'i muses. Maria Cecilia Agostinelli ho era de Juliol i Menha S. Polacow de Jacob, editor de Foto Cinema Butlletí, les portades del qual solia il·lustrar Gertrudes Altschul. Ella va ser de les primeres a entrar al moviment al costat de Barbara Mors, l'única brasilera, i Dolça G. Carneiro, que alternava el Bandeirante amb clubs de poesia.
A aquest minúscul grup de dones es va unir en 1956 la catalana Palmira Puig-Giró. També portava el cognom del seu marit, Marcel Giró, que no va trigar a signar la millor fotografia publicitària moderna al Brasil. De fet, Palmira va inspirar molts dels seus retrats més cèlebres, que sortien d'un petit estudi que gestionaven junts en Sâo Paulo. Compartien ideals, objectius, càmera i fins i tot rodet, encara que no la mateixa fortuna crítica.
Per això és tan rellevant l'exposició que li dedica ara la galeria Rocío Santa Cruz a Barcelona, sumant-se a aquest rescat institucional de moltes de les dones oblidades de la història. És la primera que mira de prop el llegat fotogràfic de Palmira Puig prenent distància del seu marit, i no a l'inrevés. En total reuneix prop de setanta imatges entre còpies vintage, fulls de contacte i reprints, i moltes de les idees que fan de la seva fotografia un referent en el camp artístic. Està l'energia que posava en el moment de la foto. També la posició de les mans en els retrats, així com la postura, la direcció i l'elegància.
Però, sobretot, la fotografia entesa com un exercici de visió amb el qual va obrir el camp de la sensibilitat moderna cap a una recerca exhaustiva d'aquesta abstracció que emanen les escenes més comunes: carrers, cases, esglésies... Una lectura del món generosa, com la del seu marit, que també va tancar l'objectiu de la cambra quan ella va morir. Fins i tot en això anaven compassats.
Va ser en 1978, després de deixar el Brasil per a instal·lar-se a Barcelona, on Rocío Santa Cruz va entrar en contacte amb el llegat de tots dos fotògrafs i molt del material inèdit que mai s'ha vist.
La primera vegada que va donar llum al treball de Palmira Puig-Giró va ser a París Foto en 2018. Dos anys abans, el Museu d'Art de Sâo Paulo (MASP) va incloure una de les seves fotografies en l'exposició que va dedicar al Foto Cinema Clube Bandeirante, les dones del qual, excepte Palmira, també van tenir buit en una de les mostres referents en la reescriptura de l'art recent, Making Spaces: Women Artist and Postwar Abstraction, celebrada en el MoMA en 2017. Una història sense desenllaç que no ha fet més que començar.
