Marcel Giró

Fotògrafa, per fi

El Punt AVUI
Maria Palau

La galeria Rocío Santa Cruz descobreix l’obra de Palmira Puig-Giró, una completa desconeguda

Palmira Puig-Giró (1912-1978) s’ha hagut d’esperar una eternitat perquè algú la descobrís com a fotògrafa. Aquest algú ha sigut la galerista Rocío Santa Cruz, que fa uns anys va començar a treballar l’arxiu del seu marit, el fotògraf badaloní Marcel Giró (1913-2011), gràcies a la confiança que li va fer el seu nebot, Toni Ricart Giró. Després d’exposar-lo, el 2017, va quedar amb dubtes. En el fons, format per 4.000 negatius i centenars de fulls de contacte, es distingeixen dos estils, un de més abstracte i l’altre de més realista. Però és que, a més, en moltes de les imatges apareix Marcel Giró i, per tant, no les va poder pas fer ell.

Les hi va fer ella, Palmira Puig-Giró, perquè ella també era fotògrafa. Santa Cruz ha desenterrat la seva història i la seva obra, que exposa fins al 16 de març a la seva galeria de la Gran Via de Barcelona.

Com ha pogut passar tan desapercebuda aquesta autora? En part per culpa de l’exili que tots dos van emprendre després de la Guerra Civil. El primer a marxar, el 1937, va ser ell, primer a Colòmbia, on ella viatjaria un temps després. Finalment, es van instal·lar al Brasil. S’havien casat per poders el 1942, però es coneixien des de l’adolescència perquè els pares eren amics. Palmira havia nascut a Tàrrega en el si d’una família republicana que després de la guerra va ser durament represaliada.

Emigrar va ser l’únic camí que va trobar la parella per viure la seva aventura d’amor i per lliurar-se a la seva passió: la fotografia. “Van arribar al lloc oportú en el moment oportú. El Brasil dels anys cinquanta era un país en construcció que necessitava fotògrafs per captar l’esperit de la seva utopia de modernitat”, explica Rocío Santa Cruz. Els Giró Puig, que de Catalunya s’havien emportat càmeres i coneixements que havien après en un laboratori d’un parent, no s’ho van pensar dos cops i van obrir un estudi a São Paulo que es convertiria en un dels més reputats de fotografia de publicitat i moda del país.

Marcel era el que duia la batuta, sí. I és innegable el paper de musa que va exercir Palmira en el seu treball: “Ella és molt present en les seves imatges d’arquitectura, al fons d’esquena per donar la idea d’escala.” Però, en paral·lel, Palmira va crear la seva obra, a vegades amb la mateixa càmera i el mateix carret del seu marit, cosa que ha contribuït a tantes confusions. “Palmira dona molta importància a la figura i al seu context. És més poètica. Marcel tira més cap a l’abstracció”, precisa la galerista, que, nas a part, per diferenciar les dues personalitats creatives, ha acabat localitzant els seus treballs signats, els més antics com a Palmira Giró i els últims com a Palmira Puig.

Que a Catalunya fos una completa desconeguda no vol dir que al Brasil també ho fos. “Allà sí que sempre l’han reconeguda com a fotògrafa. I va fer-hi exposicions.” Els Giró Puig, tots dos, van ser destacats membres del Foto Cine Clube Bandeirante, al qual el 2016 el museu de São Paulo va recordar en una mostra. Palmira hi figurava, per descomptat. “Pel Moma, que ha adquirit obra seva, és una fotògrafa brasilera”, rebla Santa Cruz.

Amb Catalunya van reprendre el vincle el 1951. Hi venien un cop l’any per veure la família. Un estiu es van escapar a Eivissa. D’aquesta estada hi ha unes precioses fotografies que estaven mal catalogades, ja que es creia que eren de Mèxic. No va ser fins a l’arribada de la democràcia que van decidir tornar definitivament. El 1977 van anar a rebre el president Tarradellas (aquesta, com altres fotografies personals, han sortit d’un àlbum cedit per una neboda de la fotògrafa). Palmira ja estava malalta de càncer i el seu cos es rendiria mesos després. “Per a Marcel va ser un cop molt fort i va tancar l’estudi de São Paulo”. Va morir gairebé centenari sense poder veure el rescat de la seva estimada, fotògrafa amb caràcter propi.