Marcel Giró

Venus i Adonis, per Estudio Giró

Josep Casamartina, Mirador de les Arts.

 Un dels quadres més famosos del Tizià és Venus i Adonis, i va tenir tant d’èxit ja a l’època que en va fer un munt de rèpliques, amb mínimes variants. En l’obra, l’artista no se centra en el mite evocat per Ovidi, sinó que en fa una versió lliure, i encara avui no se sap si de la seva pròpia invenció.

Hi sintetitza uns estàndards de comportament i de caràcter oposats, el masculí i el femení, els quals han impregnat la majoria de societats durant eres, segles i segles.

L’Adonis tizianesc és un jove bastant quadrat, en el sentit més estricte de la paraula, de cara rodona coberta de rínxols castanys, va mig espitregat, camina endavant, decidit, tirat per tres mastins corpulents. Venus, totalment nua, coronada amb trenes daurades, està d’esquena mig ajaguda i creua el braç dret pel tors del noi per retenir-lo. Es miren fixament, però ell avança gairebé arrossegant-la perquè ella no el deixa anar, i els mastins tiben fort. No se sap si han fet l’amor… però cal suposar-ho, per la presència del petit Cupido o Eros, que jeu endormiscat sota el ramatge, al fons de l’escena, a l’esquerra. En el relat d’Ovidi ella el prevé, inútilment, del perill que el durà fatídicament a la mort si se’n va de cacera. Una altra interpretació de l’escena, tot i que ara no fa el cas, és que Adonis fos gai i no li interessessin sexualment les senyores.

Però més enllà de la bellesa innegable de l’obra, Adonis, l’home, representa el moviment, la decisió, el tirar endavant les coses, i Venus, la dona, la calma i la sensualitat. Ell avança i és inabastable mentre que ella està relegada a retenir-lo oferint plaer, a la taula i al llit. Ja la Bíblia, inici de totes les desigualtats de gènere i del masclisme més absolut, comença establint, d’entrada, l’abisme entre els dos sexes, enaltint el masculí i denigrant el femení. Eva no és la costella d’Adam, perquè d’una costella no en surt res més que un bocí de magre amb greix, i no hi ha metàfores que hi valguin.

Quasi cinc cents anys després del Tizià, apareixen de nou Venus i Adonis, de la ma de l’Estudi Giró, als afores de Sao Paulo, en un doble autoretrat. És al voltant de 1950, i tot sembla haver canviat de forma radical, almenys en ells dos. Van en banyador. Adonis continua sent quadrat, de gimnàs, a l’estil de Physical Culture, i Venus seu al seu costat amb una cama replegada, sense estireganyar-lo. Ningú reté ningú. Estan contents i miren endavant. Els tres mastins s’han convertit en un flamant i meravellós Jaguar descapotable, model XK 120 Roadster, aturat a la platja. No hi ha tensió de cap mena, i pel model del cotxe on s’asseuen, i també per la seva actitud distesa, a primer cop d’ull, sembla que les coses els van molt bé. Eros/Cupido ja no hi treu el cap, perquè no cal cap incentiu a la parella.

Marcel Giró, l’Adonis de la foto, va fugir de Catalunya al final de la Guerra Civil i se’n va anar a Colòmbia. Palmira Puig, la Venus del Jaguar, també de família republicana, el va anar a trobar quan va poder marxar d’Espanya, després de casar-s’hi per poders el 1943. De Colòmbia van passar al Brasil. Giró, badaloní com era, va provar sort en la indústria tèxtil, però no li va funcionar; i amb la Palmira va muntar un estudi de fotografia publicitària i comercial amb el qual es van obrir camí ben ràpid, fins a convertir-se en un dels més rellevants del país. D’aquí vindria el Jaguar! Fa dos anys, la galeria RocioSantaCruz va presentar una magnífica exposició del treball de Marcel Giró i va ser tota una revelació. De fet, des del 2011 l’obra de Giró s’ha anat vindicant, primer des d’Amèrica del Sud, en el context de la revisió de l’anomenada Escola Paulista, pionera en la implantació de la modernitat al Brasil pel que fa a la fotografia.

A mesura d’anar estudiant i entrant a fons en l’obra de Marcel, ha aparegut la sorpresa, i és que Palmira era també autora de moltes obres que fins llavors tothom creia que eren d’ell, perquè quan sortien a fer fotos utilitzaven la mateixa càmera i se l’anaven passant, amb una naturalitat extrema. No sembla ni que Marcel ni Palmira esperessin fer-se molt famosos amb les seves creacions, n’exposaven de tant en tant en col·lectives del Cine Club Bandeirante, del qual eren membres tots dos, i continuaven treballant. Tampoc sembla que hi hagués cap mena de competència ni relació de superioritat entre un i l’altra. Col·laboraven i tiraven endavant plegats una obra creativa i alhora un negoci que els funcionava molt bé. I si el 2017 Rocío Santa Cruz ens va fer conèixer millor l’impecable i exquisida producció fotogràfica de Marcel, ara ens mostra la de la Palmira, que hi té tan a veure. I és tan esplèndida que potser un dia arribarem a anomenar-los plegats Estudi Giró, pura i simplement, perquè potser ja no caldrà destriar-los.

L’exposició Palmira Puig-Giró, fotògrafa es pot visitar a la galeria RocioSantaCruz, de Barcelona, fins al 16 de març del 2019.