Marcel Giró
Premsa
Un paradís visual
El Punt Avui.
Eva Vàzquez
La Fundació Vila Casas enllaça les vides dels fotògrafs Marcel Giró i Palmira Puig en una exposició que meravella per la complicitat i l’elegància de la seva mirada
Toni Ricart Giró, nebot de Marcel Giró (Badalona, 1913-Mira-sol, Barcelona, 2011) i dipositari del seu fabulós arxiu fotogràfic, explica que, tot i haver-se allistat voluntari al regiment pirenaic de Berga els primers dies de la Guerra Civil, el seu oncle va quedar tan fastiguejat de les disputes dins el bàndol republicà, que el 1937, mentre anarquistes i comunistes anaven a trets pels carrers de Barcelona, es va comprar una pistola amb els diners que havia aconseguit de la venda del seu cotxe, un model ultramodern per l’època, i va fugir a França travessant el Pirineu a peu. Al cap d’una dècada, establert ja al Brasil amb la seva dona, Palmira Puig (Tàrrega, 1912-Barcelona, 1978), devia enyorar tant aquell vehicle del qual s’havia hagut de desprendre, que es va voler retratar enfilat amb ella al seu nou Jaguar descapotable, una màquina imponent de dues places, quasi futurista, que l’historiador de l’art Josep Casamartina ha arribat a comparar amb els mastins de Venus i Adonis que va pintar Tiziano. Aquesta fotografia, que serveix d’imatge a l’exposició que fins al 3 de maig reuneix l’obra de la parella al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, transmet tota la felicitat i l’estreta complicitat que governava les seves vides, acabats d’establir-se a São Paulo fugint de la bel·licosa Europa i fascinats per la modernitat d’un nou món en construcció.
Que existís una tal comunió entre ells ja hauria d’haver fet sospitar alguna cosa en revisar el llegat de Marcel Giró, però ha calgut esperar dècades a descobrir que moltes de les meravelloses fotografies que se li atribuïen eren en realitat de Palmira Puig. Ben mirat, el mateix Marcel Giró, que a la mort de la seva dona, el 1978, va abandonar pràcticament la fotografia experimental, com si allò només hagués tingut sentit amb ella, ha estat una descoberta tardana a Catalunya, on fins al 2017 no es va poder valorar la seva extraordinària intuïció per copsar la geometria de la visió en una exposició organitzada per la galerista Rocío Santa Cruz a partir del fons de prop de 4.000 negatius i centenars de fulls de contacte i diapositives que havia heretat el seu nebot. Va ser examinant amb detall aquest material, que van adonar-se que algunes fotografies tenien al dors la signatura de Palmira, i que en d’altres que no havien plantejat dubtes d’autoria, en un racó del negatiu hi apareixia la figura de Marcel, retallada en el revelat, de manera que la càmera només la podia haver sostingut ella. No només això: en un mateix full de contactes, hi havia anotacions tant de l’un com de l’altra, i imatges que, capturades amb pocs segons de diferència, revelaven dues mirades, dues sensibilitats, com si s’haguessin passat exultants la Hasselblad: ara dispares tu, ara disparo jo.
Toni Ricart admet que encara són lluny de poder destriar del tot l’obra que pertany a l’un o a l’altra, però el fet és que en cada immersió en l’arxiu de Giró fan noves troballes. A l’exposició de Torroella, ja hi ha almenys un parell de fotografies de Palmira Puig identificades en els últims mesos, i l’exploració del mercat brasiler, on la parella va tenir un èxit fenomenal no només des del seu estudi de fotografia publicitària, sinó també a través de la seva vinculació amb l’avançat Foto Cine Clube Bandeirante, pot oferir més sorpreses gratificants. Una d’elles és la confirmació que Palmira Puig no es va limitar a fer de simple “musa”, inspirant, acompanyant i ajudant el marit, com es creia fins fa poc, sinó que va ser la primera dona admesa, el 1956, al prestigiós club fotogràfic de São Paulo, del qual només arribarien a formar part quatre fotògrafes més, entre elles Gertrudes Altschul. De fet, la fotografia brasilera dels anys cinquanta i seixanta és encara un filó massa desconegut a Europa, que hi està obrint els ulls gràcies a exposicions com la que Rocío Santa Cruz hi va dedicar ara fa un any a la seva galeria, on va donar a conèixer per primer cop el talent de Palmira Puig. L’exposició oberta ara al Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas no aprofundeix gaire més en l’obra d’aquesta captivadora autora inèdita, però tant la comissària com Toni Ricart argumenten que la recerca és tan incipient i està tan estretament relacionada amb el llegat de Marcel Giró, que per destriar amb certesa el que correspon a cada un s’ha d’avançar amb peus de plom.
El cas és que, de la setantena de fotografies aplegades, poc més d’una quinzena són sense cap dubte de Palmira Puig, i la resta, fins al mig centenar, es deuen al marit. No hi fa res, perquè tots dos francament enlluernen, per com miren, per com s’entenen, per com gaudeixen del que fan. La diferència d’estil és quasi imperceptible, fora que els dos experts detecten una delicadesa més acusada en les fotografies d’ella, menys atenció als jocs formals per privilegiar el moment present, l’imprevisible de la vida. “Marcel Giró sempre planificava la posició de les figures, però la seva dona no; li agradava agafar-los desprevinguts, i per això sovint no miren a la càmera, si se n’adonen que els acaben de fotografiar”, explica Rocío Santa Cruz. De tota manera, el compromís humanista és comú a tots dos i insòlita en els altres integrants de l’anomenada escola paulista, que rarament s’endinsaven als barris marginals de São Paulo, com sí que faria aquesta parella catalana per donar visibilitat als nens, els vells i els desclassats.
Eva Vàzquez
La Fundació Vila Casas enllaça les vides dels fotògrafs Marcel Giró i Palmira Puig en una exposició que meravella per la complicitat i l’elegància de la seva mirada
Toni Ricart Giró, nebot de Marcel Giró (Badalona, 1913-Mira-sol, Barcelona, 2011) i dipositari del seu fabulós arxiu fotogràfic, explica que, tot i haver-se allistat voluntari al regiment pirenaic de Berga els primers dies de la Guerra Civil, el seu oncle va quedar tan fastiguejat de les disputes dins el bàndol republicà, que el 1937, mentre anarquistes i comunistes anaven a trets pels carrers de Barcelona, es va comprar una pistola amb els diners que havia aconseguit de la venda del seu cotxe, un model ultramodern per l’època, i va fugir a França travessant el Pirineu a peu. Al cap d’una dècada, establert ja al Brasil amb la seva dona, Palmira Puig (Tàrrega, 1912-Barcelona, 1978), devia enyorar tant aquell vehicle del qual s’havia hagut de desprendre, que es va voler retratar enfilat amb ella al seu nou Jaguar descapotable, una màquina imponent de dues places, quasi futurista, que l’historiador de l’art Josep Casamartina ha arribat a comparar amb els mastins de Venus i Adonis que va pintar Tiziano. Aquesta fotografia, que serveix d’imatge a l’exposició que fins al 3 de maig reuneix l’obra de la parella al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, transmet tota la felicitat i l’estreta complicitat que governava les seves vides, acabats d’establir-se a São Paulo fugint de la bel·licosa Europa i fascinats per la modernitat d’un nou món en construcció.
Que existís una tal comunió entre ells ja hauria d’haver fet sospitar alguna cosa en revisar el llegat de Marcel Giró, però ha calgut esperar dècades a descobrir que moltes de les meravelloses fotografies que se li atribuïen eren en realitat de Palmira Puig. Ben mirat, el mateix Marcel Giró, que a la mort de la seva dona, el 1978, va abandonar pràcticament la fotografia experimental, com si allò només hagués tingut sentit amb ella, ha estat una descoberta tardana a Catalunya, on fins al 2017 no es va poder valorar la seva extraordinària intuïció per copsar la geometria de la visió en una exposició organitzada per la galerista Rocío Santa Cruz a partir del fons de prop de 4.000 negatius i centenars de fulls de contacte i diapositives que havia heretat el seu nebot. Va ser examinant amb detall aquest material, que van adonar-se que algunes fotografies tenien al dors la signatura de Palmira, i que en d’altres que no havien plantejat dubtes d’autoria, en un racó del negatiu hi apareixia la figura de Marcel, retallada en el revelat, de manera que la càmera només la podia haver sostingut ella. No només això: en un mateix full de contactes, hi havia anotacions tant de l’un com de l’altra, i imatges que, capturades amb pocs segons de diferència, revelaven dues mirades, dues sensibilitats, com si s’haguessin passat exultants la Hasselblad: ara dispares tu, ara disparo jo.
Toni Ricart admet que encara són lluny de poder destriar del tot l’obra que pertany a l’un o a l’altra, però el fet és que en cada immersió en l’arxiu de Giró fan noves troballes. A l’exposició de Torroella, ja hi ha almenys un parell de fotografies de Palmira Puig identificades en els últims mesos, i l’exploració del mercat brasiler, on la parella va tenir un èxit fenomenal no només des del seu estudi de fotografia publicitària, sinó també a través de la seva vinculació amb l’avançat Foto Cine Clube Bandeirante, pot oferir més sorpreses gratificants. Una d’elles és la confirmació que Palmira Puig no es va limitar a fer de simple “musa”, inspirant, acompanyant i ajudant el marit, com es creia fins fa poc, sinó que va ser la primera dona admesa, el 1956, al prestigiós club fotogràfic de São Paulo, del qual només arribarien a formar part quatre fotògrafes més, entre elles Gertrudes Altschul. De fet, la fotografia brasilera dels anys cinquanta i seixanta és encara un filó massa desconegut a Europa, que hi està obrint els ulls gràcies a exposicions com la que Rocío Santa Cruz hi va dedicar ara fa un any a la seva galeria, on va donar a conèixer per primer cop el talent de Palmira Puig. L’exposició oberta ara al Museu de la Fotografia de la Fundació Vila Casas no aprofundeix gaire més en l’obra d’aquesta captivadora autora inèdita, però tant la comissària com Toni Ricart argumenten que la recerca és tan incipient i està tan estretament relacionada amb el llegat de Marcel Giró, que per destriar amb certesa el que correspon a cada un s’ha d’avançar amb peus de plom.
El cas és que, de la setantena de fotografies aplegades, poc més d’una quinzena són sense cap dubte de Palmira Puig, i la resta, fins al mig centenar, es deuen al marit. No hi fa res, perquè tots dos francament enlluernen, per com miren, per com s’entenen, per com gaudeixen del que fan. La diferència d’estil és quasi imperceptible, fora que els dos experts detecten una delicadesa més acusada en les fotografies d’ella, menys atenció als jocs formals per privilegiar el moment present, l’imprevisible de la vida. “Marcel Giró sempre planificava la posició de les figures, però la seva dona no; li agradava agafar-los desprevinguts, i per això sovint no miren a la càmera, si se n’adonen que els acaben de fotografiar”, explica Rocío Santa Cruz. De tota manera, el compromís humanista és comú a tots dos i insòlita en els altres integrants de l’anomenada escola paulista, que rarament s’endinsaven als barris marginals de São Paulo, com sí que faria aquesta parella catalana per donar visibilitat als nens, els vells i els desclassats.
