Marcel Giró

Els alpinistes samurais que invocaven Antònia Font, quan Antònia Font encara cantava. Aquesta reminiscència mallorquina em colpeja el cap quan contemplo una fotografia de 1930, sense títol. Blanc i negre i nostàlgia. Uns bastons de senderisme en primer pla i una senyera, onejant i desenfocada, al fons. És una peça que transmet calma d’un mar en repòs. L’obra la firma Marcel Giró i la seva poètica onírica em té hipnotitzat. És només una de les setanta obres de la parella Palmira Puig i Marcelo Giró, que trobarem a Saudades de São Paulo, l’última proposta del Palau Solterra a la Fundació Vila Casas.

La mateixa càmera (moltes vegades, una Hasselblad), però emprada amb dues òptiques diferents. Aquesta seria una manera d’explicar l’obra del tàndem format per Palmira Puig Giró i Marcelo Giró. Saudades de São Paulo, comissariada per Rocío Santa Cruz i dirigida per Glòria Bosch, és d’aquelles mostres que atreuen amb força magnètica. Les que trobareu aquí són fotografies honestes i humanes, amb un tractament de la realitat sensible i personal, i alhora amb un respecte per la disciplina formidable.

Saudades de São Paulo és un homenatge a la trajectòria vital i artística de dues figures cabdals en la història de la fotografia catalana, i ofereix l’oportunitat de veure una col·lecció viva, que no deixa de créixer i incorporar nous elements. Conté peces genuïnes que recorden a corrents fotogràfics com el subjectivisme fotogràfic alemany o japonès. Es tracta d’“una fotografia abstracta, amb llenguatge propi”, assegura la comissària.

Durant la primera meitat dels anys cinquanta, el matrimoni protagonista es va establir a São Paulo, on va obrir un estudi fotogràfic: l’Estudio Giró, que es convertiria aviat en un dels estudis més importants en un país en eclosió. Un Brasil florit de somnis, esperances i un futur esplendorós, i on el llenguatge de Marcel Giró i Palmira Puig va encaixar a la perfecció. Amb el pas dels anys, el seu treball s’anirà consolidant, i de fet coincidirà amb el redescobriment de la Fotografia Moderna (experimental, salvatge i conceptual). L’activitat de la parella també s’introduirà al Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB), moviment visual que defensarà la fotografia com a expressió artística i autònoma que treballa amb l’exploració de la geometria, l’enquadrament, l’enfocament i el tractament de la llum i l’ombra.

La mostra és el resultat d’anades i vingudes, i sobretot de la celeritat de Toni Ricart Giró (nebot dels dos artistes). Ricart Giró, mogut per un impuls de justícia artística, ha estat molts anys duent a terme una tasca d’investigació, filtratge i descoberta immesurable: “A vegades costa saber quina foto és d’un o de l’altre”. “Al principi, pensava que la creació de Palmira era més aviat anecdòtica, però a través de la recuperació m’he adonat que és més prolífica del que havíem cregut en un primer moment”.

Seria injust comparar aquesta parella amb Robert Capa i Gerda Taro. Al contrari del cas anterior, Pamira Puig Giró no se situava en l’ombra ni en un segon pla. Ho pot semblar, perquè el seu caràcter, discret i modest, va fer que l’obra de Marcel fos, en un primer moment, més visible. Ambdós fotografiaven amb un criteri semblant, fruit d’una relació que anava més enllà de la connexió artística, professional i sentimental.

I és que l’exposició també és una mena de reivindicació de la producció de Palmira Puig. Tot i el sincer node de confiança personal que configurava la parella, mentre Marcel preparava una mica l’escenari, Palmira fotografia l’escena de forma espontània.

L’objectiu de tot aquest esforç i temps dedicats, malgrat tot, paga la pena, ja que pretén posar al seu lloc uns fotògrafs no del tot valorats a Catalunya, però sí en canvi molt recordats a la ciutat brasilera on encara avui són reconeguts. A més, les seves peces formen part de col·leccions d’institucions com el MACBA, el Metropolitan, el MoMA o el MASP de São Paulo.