Marcel Giró

La descoberta de Marcel Giró

Núvol. Digital cultural
2.05.2017 Josep Maria Cortina.

La Galeria de RocioSantaCruz presenta una exposició de l’obra del fotògraf Marcel Giró, encara molt poc conegut a casa nostra però amb una obra de primera categoria que gràcies a aquesta mostra ara podrem apreciar.

Marcel Giró, nascut a Badalona el 1913 i mort a Mirasol el 2011, és encara un fotògraf gairebé desconegut a casa nostra malgrat la qualitat de la seva obra, una mostra de la qual s’exposa aquests dies a la galeria RocioSantaCruz de Barcelona. La raó és deguda, sens dubte, al fet que va viure i treballar professionalment molts anys al Brasil.

La trajectòria vital de Giró té un cert aire aventurer i un caràcter fortament emprenedor que ell mateix va explicar en una entrevista radiofònica enregistrada ja fa anys. Era fill d’una família badalonina que regentava un petit negoci tèxtil que va patir els estralls de la guerra civil i va ser expropiat per la CNT. A l’inici de la guerra Giró es mobilitza com a voluntari de la Generalitat però més endavant, als vint-i-tres anys, davant de la convulsa situació i dels enfrontaments entre les diverses faccions republicanes decideix marxar a l’exili; travessa els Pirineus a peu i viu uns mesos a França fent tota mena de feines per sobreviure. L’any 1940 amb dos amics més marxa a Colòmbia on plegats posen en marxa una petita indústria de confecció de mitjons. Pocs anys després, ja casat, marxa al Brasil on tenia uns parents i allí col·labora en el seu negoci d’olis.

Continua dedicant-se a la fotografia com a amateur i en veure que algunes de les seves fotografies són adquirides per agències de publicitat decideix fer-ne la seva professió i estableix el seu propi negoci. L‘Estudi Giró, en pocs anys, es convertiria en un dels més importants del país i en el qual varen arribar a treballar catorze persones. Però al marge dels encàrrecs professionals, Giró experimenta sempre que pot en un terreny més personal i es vincula als corrents fotogràfics més moderns del país que giren entorn de FotoCine Clube Bandeirante de Sao Paulo. Des d’aquesta plataforma contribueix decisivament a la consolidació del corrent fotogràfic més avantguardista, connectat clarament amb la fotografia europea d’aquells anys.

Finalment, la trajectòria professional de Giró acaba el 1978 quan després de la mort de la seva esposa ven el seu negoci i retorna a Catalunya.

Com és que apareix ara aquest patrimoni fotogràfic que havia romàs ocult? Amb un excés d’humilitat, Giró sempre s’havia resistit a la publicació impresa de la seva obra que considerava minvada, degut a dues destruccions parcials ocasionades per incendis. Per això, la descoberta, si així li podem dir, es deu al treball del seu nebot Toni Ricart Giró, fotògraf, il·lustrador i dissenyador gràfic que explora i ordena el que queda de tota l’obra del seu oncle i ens mostra un veritable tresor. El resultat és un magnífic fotollibre publicat el 2012 i del qual ara se n’ha fet una segona edició, que es pot adquirir a través de l’editora digital Blurb i en què ja es pot descobrir la personalitat d’un gran fotògraf.

Poc a poc, el nom de Giró és més conegut i algunes de les seves obres s’incorporen a col·leccions de prestigi com les del MOMA de Nova York o el MASP de Sao Paulo.

Ara es presenta aquesta exposició en què la majoria de les obres són còpies vintage. La mostra s’inicia amb un grup d’imatges dels anys trenta disparades a Catalunya en un estil més aviat pictorialista però on, de tant en tant, ja s’endevinen formes compositives més modernes.

El gruix de l’exposició és d’obres de l’etapa brasilera datades la majoria a la dècada dels cinquanta, sense que hagi estat possible, per manca d’informació, precisar-ne l’any. Aquí, ja decididament, Giró ha virat cap a una concepció radicalment diferent, influïda pels corrents que va inspirar la Nova objectivitat alemanya.

En un primer bloc es presenten una sèrie d’imatges en les quals es capten fragments molt detallats de plantes i altres objectes, que en alguns casos comencen a obrir el camí de l’abstracció. Un segon bloc ofereix retrats de figures humanes en què, a base d’enquadraments tallats o desenfocaments potents, s’aconsegueixen imatges de gran potència i originalitat.

Un altre grup el constitueix la fotografia d’arquitectura en la qual amb un blanc i negre molt contrastat, on els grisos pràcticament han desaparegut, Giró aconsegueix novament imatges molt interessants.

Veient-les he evocat algunes de les fotografies del gran fotògraf Antoni Arissa de qui, l’any 2014, varem veure una gran exposició antològica al CCCB de la qual varem parlar des d’aquestes pàgines.

La fotografia de Giró recorda també les obres d’altres fotògrafs catalans de la seva època, com ara Emili Godes o Joaquim Gomis, els quals, com ell, varen fer el trànsit de la fotografia més tradicional a la modernitat.

En conjunt, aquesta mostra és una molt bona oportunitat per recuperar la memòria d’un altre fotògraf català de la segona meitat del segle passat que fins ara havia passat gairebé desapercebut.