Marcel Giró

11 Setembre 2014

El col·leccionista d'imatges.
per Marcio Scavone, fotògraf

Hi ha un misteri entorn de les raons per les quals algú sent l'impuls de col·leccionar objectes, en el nostre cas fotografies.

La col·lecció d'aquesta subhasta és magnífica, els paranys visuals són innombrables i és aquí on un desprevingut toc mai pot escapar. Les adquisicions que se subhasten són de noms que els brasilers i estrangers coneixen, però vegem l'altre costat, el més interessant, la cosa que més em fascina. Per què la gent s'enamora d'una imatge? Ningú es lliura a un bloc de pedra o metall, però les escultures d'Henry Moore o Felicia Leirner parlen, emeten sons, vibració, reprodueixen música.

En la pel·lícula "L'objecte del desig", una criada sordomuda en un hotel de luxe de Londres roba una estàtua d'Henry Moore de l'habitació d'un milionari sense tenir la més mínima noció del seu valor monetari. Després de ser capturada i interrogada per la policia sobre les raons que la van conduir al crim, ella, una presa del silenci, simplement va dir: "perquè l'escultura va parlar, i jo he sentit."

En una pel·lícula anomenada: "Els amants de Pont Neuf", Juliette Binoche en el paper d'una sensesostre gairebé cega, envaeix el Louvre a l'alba, acompanyada per un vell pintor que coneix els laberints del vell Museu i armat amb la llum d'una espelma, il·lumina la paret amb la cara d'un dels autoretrats de Rembrandt durant llargs segons, esperant en les ombres, fins que finalment parlés.

Les fotos són també objectes d'amor i afecció, o com podríem explicar el col·leccionisme de còpies úniques?. Després de tot, les imatges estan a tot arreu, qualsevol d'elles a un o dos clics de distància en internet, que sadollen la set visual però no el desig secret de posseir la bellesa. Apropar-se als xips genètics de l'autor estesos sobre un vell paper o sublimats en grafit en la signatura del creador. La incomparable experiència de primera mà, la possibilitat de ser per un període de temps, també únics.

El meu cor oscil·la cap als vells mestres, els meus "pirates".

Peter Beard, que conec i de qui vaig fer un retrat en el seu amagatall en el sud de França, un dels millors fotògrafs vius, diarista compulsiu, col·leccionista de referències per als seus collages fotogràfics. Viatger i hereu de la Kenya de Karen Blixen. Una vegada, quan una de les seves fotografies va ser la portada de "Life", va comentar subjectant la revista: "La foto no és bona, però l'elefant és magnífic."

Otto Stupakoff, una referència per a la meva generació. L'inquiet fotògraf amb un univers d'imatges solament seves, en constant conflicte amb el món comercial. El bon gust, el registre i el retrat d'una època. La sensació de descobriment que sentim davant de les seves fotografies és inoblidable i incommensurable.

Marcel Giró de qui vaig ser el seu ajudant quan tenia 16 anys. Va ser un genial català l'estudi del qual va fer història en São Paulo. La seva llarga ombra perdura fins avui en la fotografia brasilera. D'ell, he comprès la coexistència del comercial i l'artístic, dues línies no paral·leles, però convergents.

German Lorca, el meu benvolgut amic, modernista sense saber-ho, com el meu pare, simplement fotografiar com si d'això depengués la seva pròpia vida, els veritables amateurs. Mirant el treball de German Lorca, el silenci de les seves fotografies de carrer, el toc gairebé Atgetià sobre els seus cavalls en un parc d'atraccions, i les finestres que mostren torsos de maniquís femenins sota una llum presa d'Álvarez Bravo, em van recordar una frase del meu pare, Rubens Teixeira Scavone, respecte de la cerca estètica de la seva generació, en un text de 1957: "És una visió particular a través de la sensibilitat gairebé alliberada i, principalment, és una creació en sentit ampli, en realitat sovint es converteix en un mer pretext, vehicle comunicatiu, passaport de tot on hi ha tancada una porció de bellesa" 

Marcio Scavone

O colecionador de imagems - Huffpost Brasil